Nens Hiperactius

Els pares d’un nen hiperactiu trenquen tòpics en un llibre

Actualitzada el 27/01/2011 6:00

Què tenen en comú Charlie Brown, Tom Sawyer i Bart Simpson? Doncs, que tots tres són representatius del que és un nen amb TDAH. “Els nens amb Transtorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) no són un problema, sinó que ells tenen el problema”. Amb aquesta contundència s’expliquen la pediatra María Jesús Ordoñez i l’empresari i editor Roberto Álvarez-Higuera, pares d’un nen a qui als 14 anys van diagnosticar aquesta dolència i que ara han decidit publicar un llibre,  “No esteu sols” (Llibres Cúpula), amb el que pretenen trencar tòpics al voltant d’aquests nens.

“Nosaltres vam demanar perdó al nostre fill quan ens vam adonar que les seves males passades, la seva falta de concentració, les seves males notes al col·legi i el seu tarannà eren fruit d’una malaltia i requeria un tractament mèdic” i no és que fos un gandul i un mal estudiant, ha explicat aquesta parella originària de Lleó en una entrevista a  EFE.

Sense cap tipus d’acritud per haver rebut un diagnòstic tardà per diferents errors mèdics, el llibre anima els pares en la seva circumstància a no desistir en la seva constància per trobar el tractament adequat per als seus fills. ”Els nens amb TDAH no són mals estudiants o tenen un mal comportament per la seva pròpia voluntat o com a conseqüència d’un entorn hostil, sinó perquè tenen un problema neurològic, genètic en molts casos”, asseguren els autors.

Quan la genètica compta, i molt

Una parella que, després d’aquest diagnòstic, s’ha hagut de reconduir com a família, ja que el propi pare ha estat diagnosticat també de TDAH i s’ha posat en tractament mèdic amb fàrmacs. ”Quan vam confirmar el diagnòstic del nostre fill, Roberto es va començar a adonar dels seus antecedents i va comprendre que les seves moltes males passades de joventut, els seus errors escolars i el ser considerat l’ovella negre d’un entorn acomodat com el seu, en què ni tan sols el van deixar treballar en l’empresa familiar, tenia un motiu mèdic”, subratlla la María Jesús.

Després d’aquest doble descobriment, la família va prendre la decisió d’encarar una nova vida amb més calma i, en comptes d’acceptar-lo com una maçada, va decidir “escriure un llibre optimista, útil i esperançador, amb grans dosis de somriures, perquè la gent no s’acomplexi de la seva problemàtica i sàpiga que no estan sols”.

Des que al seu fill el van diagnosticar TDAH, la comunicació entre la família flueix de nou i han pogut aconseguir que Jaime hagi ingressat amb 18 anys a la Universitat de Madrid per aconseguir una doble titulació: Informàtica i Administració i Direcció d’Empreses.

“Però no tot han estat alegries, ja que molts amics del nostre entorn ens van donar l’esquena i no van entendre el nostre optimisme davant el diagnòstic mèdic: pensen que és millor creure que el teu fill és un gandul que medicar-lo”, assevera la parella.

El diagnòstic precoç és fonamental

Els autors d’aquest llibre insisteixen en què el TDAH té un tractament mèdic eficaç, que ni els fills ni els pares són culpables i que és urgent que el pacient sigui diagnosticat i tractat a una edat primerenca.

El TDAH és la patologia neurològica i de la conducta més freqüent a la població pediàtrica i afecta a prop del cinc per cent dels nens i nenes, amb una mitjana d’entre un o dos alumnes per aula a Espanya, asseguren els seus autors. L’atenció dispersa, l’excés d’impulsivitat i uns moviments constants i exagerats caracteritzen aquesta malaltia, amb una important càrrega genètica en més del 70 per cent dels casos.

Foto portada: Flickr CC (Woodeywonderworks)

Més informació sobre el tema a aquest enllaç de La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*