El pasat dimarts 14 de Setembre de 2010 va tenir lloc aquesta xerrada, a tall de lliçó Inaugural, a càrrec del Dr. Salvador Cardús. La xerrada va comptar amb una notable assistència de públic (de l’ordre de 70 persones), que van poder escoltar les reflexions que el Dr. Cardús va plantejar. Al final va haver-hi la opció de plantejar al ponent aquells dubtes que havien quedat sobre la taula, i vam acabar amb un petit refrigeri que va donar la oportunitat per acabar de comentar les opinions que ens havia generat la xerrada en un ambient més distés.
La opinió general va ser que havia estat una experiència molt positiva i enriquidora, que ens va permetre obrir la perspectiva en alguns aspectes de la nostre relació quotidiana amb els nostres fills i també amb el centre educatiu.
A continuació provarem de fer un extracte de les principals reflexions que van sorgir durant la xerrada (malgrat que aquesta sempre es una tasca difícil, ja que son molts els aspectes que es van comentar, i cada persona pot donar-li més o menys importància a punts diferents):
>.-Una de les reflexions/conclusions va ser que el problema no el tenim tant ara en temps de crisis (més aviat aquesta ajuda a tornar les coses al lloc on havien d’haver estat), sinó que ha estat principalment en els anys de gran creixement econòmic. Tots aquests anys es va generar una dinàmica que ens va portar a un entorn molt personalista, on els diners marcaven la prioritat.
>.-Es va posar de manifest la paradoxa que, estant en el moment de la història en la que s’hauniversalitzat més l’educació, s’han construït centres educatius per arreu, hi ha més universitaris que mai, etc, etc, es el moment que hi ha més desencís amb el sistema educatiu. El ponent va remarcar que en moltes d’aquestes valoracions negatives o fins i tot catastrofistes, no es te en compte les situacions especials que ha tingut el nostre país, com l’arribada massiva d’immigrants. També remarcava que se’ns compara sempre amb països com Finlàndia en quant a resultats escolars, però no sen’s diu que estem al mateix nivell que França o Holanda, per exemple.
>.- Un altre punt en el que es va insistir es que els centres educatius no es poden fer càrrec de tots els problemes de la societat. Van sortir exemples com la violència de gènere, que són problemes que difícilment trobaran solució si només es tracten des de l’escola/Institut. Segons el ponent, caldria concentrar de nou l’activitat dels centres educatius en les branques principals del coneixement, i deixar totes les matèries perifèriques que no aporten gran cosa.
>.- Una de les conclusions que va remarcar va ser la necessitat de tornar a recuperar algunes actituds, com són la paciència i posar en valor el treball (entenent el treball no com un concepte genèric, sinó com el lloc de feina de cadascú). La paciència, perquè el tenir-ho tot al moment i quan es vol implica una pèrdua de la capacitat de l’esforç. El treball, perquè l’hem convertit en un mal necessari per guanyar diners, però no en una eina d’autorealització i promoció personal, tal com era en èpoques anteriors.
>.- Un apunt també interessant va ser la constatació que es més fàcil educar en la pobresa que en la riquesa, en tant que la necessitat ja força a desenvolupar la paciència, l’esforç, a valorar la feina, etc, etc..
>.- Un altre punt remarcat per el ponent va ser que educar és un dret, però sobretot és un deure envers la societat: és un deure dels professors, dels pares i dels mateixos alumnes, que han de retornar aquesta riquesa al país en forma de progrés, de benestar, de civilitat. Educar és una responsabilitat, també, patriòtica
>.- Durant la xerrada van sortir molts més temes interessants, com la relació entre la paciència i l’inmediatisme d’Internet, la relació Pares-fills- Centres Educatius, la sobreprotecció dels fills, etc… Però entrar en detall de tot el que es va comentar seria ja molt llarg.